La bèstia de Gavaldà. Una fera llegendària occitana

La bèstia de Gavaldà hauria estat un misteriós animal a qui es van atribuir, entre el 30 de juny de 1764 i el 19 de juny de 1767, desenes d'atacs mortals contra persones (entre 88 i 124), principalment a la regió occitana de Gavaldà. Tot i que en aquella època es calcula que en territori de l'estat francès hi havia uns 20.000 llops, i que atacs d'aquest tipus no eren rars, el fenomen de Gavaldà va obtenir ràpidament un ressò excepcional. 

Per atrapar la "bèstia" es van arribar a mobilitzar tropes reials, i la natura d'aquesta va donar lloc a tota mena d'especulacions: llop gegantí, animal exòtic tipus hiena, home llop, un foll assassí en sèrie o fins i tot un complot sàdic ordit per diverses persones; els seus atacs es van atribuir tant a un càstig diví com al fet que seria un animal domat expressament per a matar. 

En tot cas, el drama va resultar molt oportú per a la premsa, que des de la fi de la Guerra dels Set Anys patia d'una manca de vendes; així, el Courrier d'Avignon local, seguit per La Gazette de France d'àmbit estatal, van seguir l'afer convertint-lo en un veritable fulletó ràpidament adoptat per altres publicacions europees. 

Entre el 1764 i el 1767 es van matar dos animals considerats la "bèstia". El primer va ser un gran llop, abatut el setembre de 1765 per l'arcabusser François Antoine al territori de l'abadia reial des Chazes. A partir d'aquesta data, els diaris i els tribunals va deixar d'interessar-se pel monstre, tot i que se li van seguir atribuint morts posteriorment. 

El segon animal va ser caçat el 19 de juny de 1767 per Jean Chastel, un habitant de La Besseyre-Saint-Mary. Segons la tradició, l'animal mort per Chastel, una mena de gos llop, era l'autèntica bèstia de Gavaldà, ja que a partir d'aleshores no se li va atribuir cap més mort.

La llegenda de "Lo Mariner de Sant Pau"

Imatges de la Festa Major de Sant Pau de Seguries (Ripollès) amb el gegant de la vila, Lo Mariner de Sant Pau, amb el rem a la mà.

La llegenda de Lo Mariner de Sant Pau fou recollida per en Mossèn Jacint Verdaguer. Es molt bonica i ha motivat la creació del gegant de la vila de Sant Pau de Seguries, atès que aquesta població té un paper destacat a la llegenda. Us en fem un resum:

Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l'esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s'enfosquí com les entranyes d'una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb furia la nau. Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s'havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l'únic objecte que li quedava: un rem,i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.

Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac,semblaven bona gent, però quan va veure l'aigua del llac,va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s'hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l'objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.

Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d'Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l'objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.

I va arribar a Sant Pau de Segúries. Des del primer moment s'hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells sí que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s'anomena: El mariner de Sant Pau.

Per això també el gegant de Sant Pau és un mariner per recordar aquell home que un dia va arribar al poble per quedar-s'hi.

Versió d'en Jacint Verdaguer:

Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.

Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.

A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.

Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

— Què és això?
— Això és un rem — li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.
— Doncs, adéu-siau —respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.

Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:

“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.

Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

— Sabríeu dir-me què és això?
— És una pala de forn —respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.
— Què saps tu? —li digué son pare, qui havia estat a marina—. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?
— Ai, ai! Quina cosa de preguntar! -li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona—. Això és un culler.
— Què dieu que és? —preguntà el mariner, no entenent la paraula.
— Un culler —replicà el vell.
— Mes, què és un culler? —preguntà l’empordanès.
— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla.
— Doncs, aquí em quedo —respongué el mariner. I tal dit, tal fet.

Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.

Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.



Jacint Verdaguer

La Reina de la Fou de Bor, l'esclop màgic, les faves i la porquera

Fa uns anys, el web del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya ja va publicar un article on es recollien algunes dades sobre la important llegenda de la cova de la Reina de la Fou de Bor, una peça essencial del trenca-closques meravellós que és la rica mitologia catalana. Aquesta cova, situada al veïnat de Bor de Cerdanya, actualment vinculat a la vila de Bellver de Cerdanya, manté una llegenda molt bonica que fa referència a una reina de Bor i al naixement d'un nadó divinal.

[Imatge superior: Entrada a la cova de la Fou de Bor, a Bor de Cerdanya.]

L'Ajuntament de Bellver ha publicat més dades sobre la llegenda en base als textos que en Marc Bernadas, en Jordi Padró i l'Olga Llobet van fer per a l’exposició ‘Bellovidere’, del Centre de Talló i del llibre d'en Manel Figuera Abadal, titulat "La Batllia de Bellver, 30 indrets llegendaris". Al text es relaciona la Reina de Bor amb les encantades o dones d'aigüa, figures essencials de la mitologia catalana, i un esclop d'or màgic. També amb altres figures clàssiques del nostre folklore com són la mel, la truja, les faves màgiques, la porquera o la llevadora.

Us reproduïm el text aquí:

"A la cova de la Fou de Bor hi vivien les Encantades, dones d’aigua que troben en aquest refugi aquós i feréstec el seu hàbitat natural. Diuen que, un dia, la reina de les Encantades anava de part, i en tornar-se difícil, va acudir a assistir-la la llevadora de Bor. En agraïment, la reina va donar-li a triar entre un esclop de mel ple d’or i un esclop d’or ple de mel. 

La llevadora va triar l’esclop d’or ple de mel, i en marxar es va rentar les mans al riu. L’endemà va descobrir amb desencís que l’or de l’esclop s’havia tornat mel… I va sentir una veu profunda que li deia, “si haguessis triat l’altre esclop, la mel s’hagués tornat or; i si no t’haguessis rentat les mans al riu, ara tot el què tocaries es tornaria or”.

Una altra de les històries que s’expliquen de Bor ens parlen de que fa molts anys, una porquera va agafar la millor truja de casa seva a la sala gran de la cova de la Fou de Bor. L’animal s’estava afartant de faves seques que rajaven de la roca. Aleshores va sentir per tota la sala una melodia misteriosa i molt dolça, amb una veu que li deia que podia omplir de faves la falda del davantal si li venien de gust. La porquera ho va fer i tot just tocar la roca les faves se li van tornar monedes d’or. 

Quan el fill de l’amo va saber que la porquera feia l’olor d’or, se’n va enamorar i els dos decidirem que el dia del casament matarien la truja per treure-li el tresor que devia dir a la panxa. Però a la panxa de la truja només hi havia una advertència: “No ho vulgueu tot perquè no tindreu res. No entreu mai a la cova si voleu ser feliços”. Així ho van fer i van convertir la seva casa en la més bona del poble.

La cova de la Fou de Bor té 3.265 m de recorregut en un entramat de galeries en què és fàcil perdre’s, i que s’inunda fàcilment quan plou molt. Segurament aquestes característiques expliquen la ubicació en aquest indret de llegendes sobre encantades o dones d’aigua, éssers mitològics molt presents en contes i llegendes ambientats en muntanyes i boscos, sempre femenins i sempre vinculats a l’aigua -rius, rieres, estanys, gorgs...-.

Entre els habitants de Bor, als més petits se’ls explicaven llegendes relacionades amb la Fou, a fi de mantenir-los lluny de la cova. Es deia que estava habitada per una bruixa nua que atemoria aquells que gosaven endinsar-s’hi, provocant-los greus malalties i fins i tot la mort, per l’esglai. D’altres afirmaven que l’aire no era respirable o bé que la gent es perdia dins del laberint de túnels subterranis."

Font

En Jordi García Castelló, per la seva banda, ens informa en un article de La Vanguardia, de les característiques geològiques de la cova:

"Als anys 70 es va publicar el llibre La Fou de Bor i Cavitats de l'Alta Vall del Segre, que fa referència al sistema subterrani d'una de les cavitats naturals més importants d'aquella època.

La cavitat es localitza geogràficament al límit sud de la depressió de Bellver de Cerdanya, al peu de la Serra del Moixaró, a la Cerdanya, i a un quilòmetre de la població de Bor. 

La Cerdanya és una important depressió d'origen tectònic envoltada de nuclis muntanyosos. Aquest sistema subterrani es troba a les Calcàries Devonianes i del Carbonífer composta pels materials paleozòics.

Dins la cova hi ha un sifó del riu subterrani amb 1.050 metres de galeries inundades. A primers d'agost del 1965, el grup d'exploracions del GB Badalona va fer una primera prospecció subaquàtica al sifó, però un dramàtic accident va acabar amb la vida de dos bussejadors. El rescat dels cossos va durar una setmana per les complicacions del sifó.

Una primera visita parcial va ser realitzada l'octubre del 1885. El 18 d'agost del 1910, el prestigiós advocat i espeleòleg francès Édouard-Alfred Martel, conjuntament amb Pere Pons, mestre de l'escola de Bor, van explorar 650 metres. Actualment, aquesta cavitat té 1157 metres." 

Font

Articles relacionats:

· La cova de la Fou de Bor | La reina de Bor | Llegendes de la Cerdanya

La representació popular del Misteri de Reis de Gata de Gorgos, País Valencià

 

La representació popular del Misteri de Reis, que cada hivern té lloc a la vila Gata de Gorgos, al País Valencià, a la comarca de la Marina Alta, constitueix tot un esdeveniment per a la localitat. Tot i que la seva història es remunta temps enrere, no va ser fins al 1968, amb l'escrit de la representació d'Antonio Salvà Roselló, titulat "Auto dels Reis Mags", que la iniciativa va cobrar més participació i es va formalitzar. Des d'aleshores ha anat guanyant importància a nivell comarcal.

Des del 1992, la representació es fa en valencià i el passat 2018 va complir el seu 50è aniversari. Aquesta festa és especialment rellevant pel municipi de Gata de Gorgs, ja que suposa uns dies de màgia i il·lusió compartida per tot el poble. La seva repercussió és tan gran a la Marina Alta que el 2015 la festa va ser declarada d'Interès Turístic Local i, el 2016, també d'Interès Turístic Provincial.

El Misteri de Reis és un esdeveniment que es perllonga uns quants dies, des de la recollida de cartes que envien els nens als Reis Mags, fins a l'acte central que suposa l'obra del Misteri el dia 5 de gener o el capítol final del repartiment de regals per les cases dels veïns.

L'obra teatral o la representació del text del Misteri suposa el nucli central de la festivitat. Un acte de gran envergadura, que comporta la col·laboració i la participació de molta gent. Tot això necessita una direcció i una coordinació molt compromeses per part de tota la comissió encarregada de tirar endavant l'acte.

Font

Curs Introductori a l’ancestral mitologia astral catalana | Plural 21 | 2, 9 i 16 de nov.

Els propers dimecres 2, 9 i 16 de novembre del 2022, de les 18h a les 21h, tindrà lloc a la seu de Plural 21 de Barcelona (Passatge Gaiolà, 24, baixos) el Curs Introductori a l’ancestral mitologia astral catalana, a càrrec d'en Daniel Bellò.

Us agrada la mitologia? Voleu conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? Us interessa l’enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Voleu saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles catalanes? 

Participeu en aquest curs introductori a la mitologia astral catalana, una de les més antigues, riques i sàvies del món, lligada profundament a la nostra llengua occitano-catalana i als nostres orígens com a nació fundacional i civilitzatòria de l’Europa Occidental.

Necessari fer reserva prèvia al mail: info@plural-21.org

Col·laboració: : 70 euros (55 euros pels socis de Plural21)

+ informació

Auca, bunyol o pastís del dia de Sent Donís

• Don Jaume el Conqueridor / tenia molt de valor.
• 
  
• Auca premiada en el Concurs de la Societat de Pastissers.
• 
  
• Nanos d´A. Vercher. 
• 
  
• Versets d´Almela i Vives.

Any: 1921

Tècnica: Xil·lografia

País Valencià

 

Llegenda de la lluita dels forçuts d’Os i de Pal pel dret a pasturar a la Coma de Setúria

Del web Andorra Antiga us reproduïm aquesta bonica llegenda sobre pastors d'alta muntanya pirenaica. 

La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os (Os de Civís). Cal tenir en compte que, administrativament parlant, a l'actualitat, la vila de Pal pertany a Andorra i la d'Os de Civís pertany a Catalunya. 

Ara fa molts anys, quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a la coma de Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar-hi. Fins-i-tot els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat de Pal i de l'altre el d'Os. 

Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. 

Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.

Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

Font: http://www.andorraantiga.com/llegendes-del-pais-del-pirineus.-andorra..html

[Imatge superior. Panoràmica de la Coma de Setúria]

.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó, a Sem, a l'Arieja, Occitània

Us volem fer esment de l'existència d'unes misterioses i curioses formacions rocoses que podrien formen part d'un centre de culte mitològic ancestral i que fan referència a popular i forçut personatge bíblic, prou present a la mitologia catalana. Es tracta del que actualment es coneix com El Palet de Samsó. 

Però com hi ha explicacions de tota mena per a qualsevol assumpte, si ens atenim als geòlegs, al poble de Sem, durant el quaternari, els diferents refredaments i gelades que es van produir a la zona, van provocar la instal·lació de grans glaceres a la vall de Vic de s'Os. Aquestes glaceres van modelar la Vall d'Abeurador, tal com és avui. Procedents de l'alta muntanya dels massissos del Montcalm i del Bassiès, les glaceres van arrencar trossos de gneis i de granit dels vessants d'aquestes altures que es van transportar al llarg de quilòmetres. Per tant, segons els geòlegs no es tractaria de veritables dolmens, sinó de construccions de la natura. 

En tot cas, els trobem abundants, sobretot als contraforts de la vall, a Sem i també a La Pueja, on tenen l'aparença de dòlmens misteriosos, entre Vic de s'Os i Ausat, a la roca de Saint-Vincent i al cim del promontori ocupat per les ruïnes del castell de Montreal-de-Sos. Un d'aquests blocs erràtics de grans dimensions porta el nom d'El Palet d'en Samsó, i costa de creure que hagi anat a parar al seu actual emplaçament només per art de la natura.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó

La llegenda del Palet den Samsó ens explica que el gegant i forçut bíblic Samsó, jugant amb un altre dels seus companys forçuts, veí de la vila d'Orus (població que també té una toponímia ben mitològica, per estar consagrada al déu Orus o Horus), van decidir llençar enormes roques sobre la vall. En acabar la seva juguesca i marxar del lloc, van oblidar-se un dels seus “palets”, que amb el temps fou anomenat El Palet d'en Samsó. 

Recordem que també es diu que Hércules va formar els Pirineus apilant-hi grans rocs en honor a la seva estimada deessa Pirene, sepultada a sota.

[Imatge superior: El Palet d'en Samsó, a Sem]

.

Noé i el diluvi universal a la mitologia catalana i andorrana

Els avis andorrans expliquen que després del Diluvi Universal el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el Pic o Cim de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus. La tradició explica que allí dalt encara es conservava l’anella que serví d’amarrador de la nau, que es converteix en or massís la nit de Sant Joan, que molts han cercat sense èxit.

Imatge del Pic Fontargent, Pic Font d'Argent o Pic de Font Argent, al Pirineu Andorrà.
 

Tanmateix, els avis dels pobles de la Cerdanya expliquen que l’embarcació bíblica s'«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant és així que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, extremadament furiosos, que donaren nom al pic.

El cim del Canigó, la muntanya sagrada de la mitologia catalana.

El mitòleg i folklorista Joan Amades, ha recollit aquestes llegendes al seu Costumari Català (Volum III, Corpus, Primavera):

"La llegenda diu que el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar la seva arca, fou al Pirineu; segons unes versions, al cim del Pic de Font Argent, en la part més alta d'Andorra, on encara es conserva l'anella que li va servir d'amarrador.

Una altra tradició creu que fou al cim del Canigó, sota la vall que forma el pic de Tretze Vens. L'arca encara es conserva amagada sota la congesta, disposada a tornar a servir si es produeix un altre diluvi. Per tal d'allunyar els indiscrets que vulguin acostar-s'hi, així que algú volta per aquells verals es desencadenen tretze vents que fan impossible de poder-hi estar i que han donat nom al pic que vigila i guarda l'arca."

El Pic d'Ascobes i el Pic d'en Noé, als Pirineus andorrans.

D'altra banda, al Pirineu andorrà hi ha el Pic d'en Noé o Pic de Noé, amb 2.713 metres d'alçada, molt a prop dels Estanys de Fontargent. Seria un altre bon candidat a tenir l'honor d'haver acollit la nau del pare bíblic de la humanitat, tal i com indica el seu topònim.

A la Vall d'Incles també hi ha llegendes que parlen d'en Noé.

També es comenta entre els més grans que l'andorrana Vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a l'Arca. El patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut Pic d’Ascobes, anexe al Pic d'en Noé, que sobresortia de les aigües. I els prats de la Vall d'Incles van servir d’aliment pel seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra d'en Noè.

Pic d'Ascobes on la tradició diu que es va lligar l'Arca, que reposava al proper Pic d'en Noé.

Imatge d'una típica borda pirinenca, que la tradició fa tant antigues com en Noé.

Tant el Pic d'en Noé, com el Pic d'Ascobes, els estanys de la Font d'Argent, el cim del Fontargent o la Vall d'Incles són en una mateixa zona concreta, propera i concèntrica, dels Pirineus andorrans. Aquesta seria la zona de l'establiment bíblic segons les llegendes i la mitologia catalana d'Andorra. Tan sols el Canigó, a la Cerdanya, queda una mica apartat d'aquesta àrea uns pocs quilòmetres.

Veiem, per tant, que segons la mitologia catalana, tant el Canigó com les Valls d'Andorra, són territoris 

fundacionals de la humanitat en aquesta part de món i, en el cas andorrà, això podria explicar en part perquè han pogut conservar la seva sobirania política al llarg de la història, essent respectada tant per Espanya com per França, pel fet de ser Terra Santa sota la protecció del Vaticà, encara a dia d'avui, atès que un dels co-prínceps és el Bisbe de la Seu d'Urgell. 

Nadala popular mallorquina

Us compartim aquesta cançò de Nadal o Nadala popular mallorquina que hem trobat documentada a la revista L'Ignorància, de Palma de Mallorca, a la portada del número 132, publicat entre els anys 1879 i 1885. Aquí el teniu:

Arribaren a Betlem 

y es sol anava a ponent.

Amb aigo, neu, fred y vent 

Temps rigorós de l'hivern.

Imatge: Claude Monet. Sol d'hivern. (1879-80)

Conferència: La necessitat de recuperar la mitologia catalana. | Plural 21 | 10 gen.

Conferència

La necessitat de recuperar la mitologia catalana. Una introducció.

La mitologia catalana hi és i perviu. I la fem servir malgrat que no la coneixem prou. Ens pensem que són tradicions estrangeres o no sabem ni perquè les fem. Seguim els rituals sense conèixer la raó que els motiva. La mitologia catalana és la lògica més ancestral dels antics catalans, una societat de pastors, ramaders, caçadors i pescadors. Enllaça amb la representació del cosmos i amb el naixement de la nostra parla. I com tota mitologia, intenta explicar-ho tot. De la mà de la nostra estimada llengua, la mitologia catalana encara perviu en moltes de les nostres tradicions i en costums d'arreu del món, com a testimoni d'una de les cultures més riques i antigues de la història.

Conferenciant: Daniel Bellò és investigador d'història i mitologia catalana. Es un dels impulsors del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya.

En el marc del cicle de conferències sobre història de Catalunya de La Gota Catalana.

Data: dilluns, 10 de gener del 2022. A les 19.30h. A la seu de Plural 21 (Passatge Gaiolà, 24, local, Barcelona). Entrada gratuita.

+ informació

.

El ram santjoanenc segons Verdaguer i el ritual de les herbes de la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna

Un ram santjoanenc.

En Jacint Verdaguer, folklorista i mitòleg de primer ordre, a més de sacerdot, poeta i literat, va escriure aquesta bonica rima, recollida a la seva obra Canigó, sobre la creença en la protecció i capacitats sanitàries que atorguen els ramillets de flors i herbes, sovint de plantes remeieres, com ara el romaní i la farigola, recollides durant la revetlla de Sant Joan Baptista (o Santa Lluna, si en atenim als rituals astrals de la mitologia catalana precristiana) i penjades al llindar de les cases o a les portes dels habitatges per tal d'assecar-les. El poema, per la seva banda, recull el relat astral mitològic d'atracció entre el sol vell i la lluna jove o, en aquest cas, entre el dimoni i la verge, que vindria a ser-ne la versió cristianitzada del mateix.

Verdaguer ens recorda que a tot el país se celebra la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna, tan important per a la recol·lecta d'herbes per part de les antigues remeieres catalanes, en temps del solstici d'estiu, que popularment s'identifica amb el dia 23 de juny. Aquesta és la nit més curta de l'any i com que la nit s'associa a la lluna, s'esdevé la lluna més curta o petita de l'any, o el que és el mateix, el naixement del cicle anual lunar, de la mateixa manera que pel solstici d'hivern, o vetlla de Nadal, s'esdevé el naixement del cicle anual solar. 

Les celebracions tenen lloc tant a l'Occitània com als Països Catalans. En realitat aquesta festa mitològica astral catalana es va estendre a tot l'imperi hispà, incloent-hi  les Amèriques, quan aquest era sota domini i influència cultural catalana.

EL RAM SANTJOANENC 

(Jacint Verdaguer - Canigó)

Lo dia de Sant Joan

n’és dia de festa grossa,

les nines del Pirineu

posen un ram a la porta,

d’ençà que una n’hi hagué

d’ulls blavencs i cella rossa,

tenia una estrella al front

i a cada galta una rosa.

Un fallaire li ha caigut

a l’ull, ¡malhaja la brossa!

n’apar un esparverot

que fa l’aleta a una tórtora.

Lo matí de Sant Joan

la tortoreta se’n vola,

se’n vola voreta el riu

a cercar ventura bona.

Un ramellet cull de flors,

millor ventura no troba,

floretes de Sant Joan,

de romaní i farigola,

i amb elles fent una creu

del mas la llinda en corona.

Quan arriba el seu galant

a la casa entrar no gosa;

ella li diu des de dins:

–Doncs Per què et quedes defora?

–Perquè em barres lo portal

amb les flors d’aqueixa toia.

–Un ramellet te fa por?

–Me fa por d’aspi sa forma.

–No és d’aspi, no, que és de creu;

si et fa por, no ets cosa bona.

–Doncs só el maligne esperit

que les ànimes s’emporta.

Si no fos lo ramellet

la teva fóra ma esposa,

avui jauríem plegats

en mon jaç de foc i sofre.–

D’ençà que això succeí,

lo matí de Sant Joan,

ribera amunt del Garona,

des del Cantàbric a Roses,

les nines del Pirineu

posen un ram a la porta.

Club de lectura online amb en Jordi Bilbeny: La sardana i la religió de les bruixes | 18 abril - 9 maig

Us recomanem el 3er Club de Lectura en Línia amb En Jordi Bilbeny del Club dels Diumenges. Serà sobre el llibre La sardana i la religió de les bruixes del mateix autor. Per si no l'heu llegit, us en deixem la sinopsi:

El 5 d’agost del 1552, a Olot, els cònsols i jurats de la Casa de l’Almoina, convocats i reunits pel nunci Pere Salvador Brugats, prohibeixen «lo ball de la sardana y altres balls deshonests». És el primer registre de l’existència de la sardana, que apareix com un ball enemic de la moral i les creences establertes per l’Església catòlica.

A partir d’aquest succés, Jordi Bilbeny engega un «gran viatge a la recerca dels fets» que indaga entre els «bocins de mirall» del passat la relació entre les bruixes, conservadores de les tradicions i els cultes precatòlics, i la dansa catalana per excel·lència. La sardana i la religió de les bruixes és una obra exhaustiva, que revela els fonaments pagans de la sardana i la persecució a què va ser sotmesa pels estaments de l’Església i les classes dominants, paral·lela a la que es va dur a terme contra la bruixeria.

De les actes dels processos inquisitorials fins a festes populars com el Ball del Cornut de Cornellà del Terri, de l’obra de poetes com Salvador Espriu a les arrels basques de la cultura ibera, Bilbeny ens embarca en un viatge per l’imaginari cultural català, sempre desvetllant les veritats que s’amaguen més enllà dels relats oficials. En la seva cerca, ens descobreix l’autèntic caràcter d’alguns dels indrets mítics de la geografia de Catalunya i, en última instància, ens porta a reflexionar no només sobre la sardana i moltes de les nostres tradicions, sinó sobre el veritable origen de la cultura catalana.

Reunió informativa:

DIJOUS 15 D'ABRIL, A LES 8 del vespre (GRATUÏTA i oberta a tothom). Un cop inscrits, us en facilitarem l'enlllaç per tal de connectar-vos-hi.

Dates del 3r Club de Lectura en Línia:

 
DIUMENGES 18 i 25 D'ABRIL: de 8 a dos quarts de 10 del vespre.
DIUMENGES 2 i 9 DE MAIG: de 8 a dos quarts de 10 del vespre.

Preu del 3r Club de Lectura en línia:
35 euros/no adherits (cicle complet)
30 euros/adherits (cicle complet)

Aforament màxim: 20 persones.
Acceptació de participants per estricte ordre d'inscripció.

Tipus d'acte: 3r club de lectura en línia amb En Jordi Bilbeny. El Club dels Diumenges.
Nom de l'acte: 3r club de lectura en línia amb En Jordi Bilbeny: La Sardana i la religió de les Bruixes.
Lloc: acte online.
Data i hora d'inici: 18-04-2021 20:00h
Data i hora de finalització aproximada: 09-05-2021 21:30h
Organitza: Institut Nova Història
Preu d'inscripció: 35€ no adherits / adherits: 30€

+ informació i inscripcions al curs

.

La llegenda de la revolta de la vaca de Vacarisses | Mitologia catalana

La llegenda de la revolta de la vaca de Vacarisses

En el lloc de Vacarisses, a principis del segle XVIII, hi vivia el senyor d’aquestes terres, de nom Llopis Amat. Aquest senyor vivia al Castell, i tot allò que des d’allà es divisava era seu: terres, pous, arbres i cases, les quals comptava cada matí només llevar-se.

Eren temps de penúries, perquè la sequera assolava la comarca, i per tant el poble començava a passar gana. Tothom? No, tothom no. En Llopis Amat, la única persona que no en passava atès que vivia en l’opulència i tenia reserves de menjar suficients per passar uns quants anys sense haver de menester reS.

La gent no s’estimava el senyor, i ell tampoc s'estimava el poble. De comptar sí que en sabia, però d’amor no n’hi quedava. Un dia, un noi del poble es va posar davant del Castell del senyor, i entonà la següent tonada:

Quan vindrà el dia en què l'home

valgui més que pous i cases,

més que les terres més bones,

més que les plantes i els arbres.

Quan vindrà el dia en què a l'home

no se'l pesi amb les balances.

El senyor, en sentir el noi cantar, va sentir tanta tristor que va fer que no sortís del Castell fins passades trenta-sis llunes plenes. Passat aquest temps, el senyor reuní tot el poble davant de la porta principal del Castell, i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble, per tal de reparar tot el mal causat fins llavors.

D’ençà aleshores, cada any es baixa una vaca des del Castell de Vacarisses fins al poble, per a commemorar el fet i recordar el triomf del poble sobre el senyor.

Font: Història feta per C. F. P. i T. M. U. Cançó extreta de la Cançó de les balances de Josep Maria Carandell i interpretada per Ovidi Montllor.


La Baixada de la Vaca de Vacarisses

La Baixada de la Vaca és una celebració que té lloc per la Festa Major Petita. L’any 2007 un historiador va trobar casualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó els fets relatats d’una revolta que hi havia hagut al terme de Vacarisses a principis del segle XVIII. 

Aquest document es llegia molt malament, però, després de molts esforços, es va poder desxifrar que el text en qüestió era la Llegenda de la revolta de la vaca. L’historiador es va posar en contacte amb un conegut seu, membre de la Colla Gegantera de Vacarisses. La colla, que el 2010 va complir 25 anys, va decidir recuperar aquesta festa. Una festa que els historiadors creuen que es va deixar de fer pels volts de 1868, coincidint amb el període del Sexenni Revolucionari.

Escenificació de la Baixada de la Vaca des del Castell de Vacarisses.

Així doncs, en el marc de la Festa Major Petita de 2008, es va iniciar la segona etapa d’una festa que sembla ser que tenia molta acceptació entre els vacarissencs i les vacarissenques, i on fins i tot hi feiq cap gent de poblacions veïnes.

Vacarisses compta amb diverses celebracions al llarg de l'any, tant les relacionades amb les festes tradicionals (Nadal, Carnestoltes, Sant Joan, 11 de setembre, Castanyada...) com d'altres de pròpies del municipi.

La Festa Major se celebra el primer cap de setmana d'agost. La Festa Major Petita, recuperada fa uns anys, té lloc entorn al 26 de maig, en motiu de la festivitat de Sant Felip Neri (festa local).

La vaca xula de Vacarisses

La vaca Xula de Vacarisses

La vaca Xula fa honor al poble, Vacarisses, que els antics documents escriuen Vacharizas o Vacherizas, que sembla que prové d’un topònim derivat de vaca o cacha, és a dir, “lloc de vaques”.

El 13 d’octubre de 1996, amb motiu del desè aniversari de la creació d'El bou de foc del Vendrell, es va organitzar la 1a Trobada de Bous de Catalunya. 

Un dels actes més peculiars i amb més pedigrí de la trobada va ser precisament l’animat casament d'El bou de foc d'El Vendrell i La vaca Xula de Vacarisses. La cerimònia va ser concelebrada pels alcaldes de les dues poblacions d’origen dels nuvis, els quals ja havien presidit prèviament “el tec” de germanor.

Cal fer esment que els brodats de la tapisseria són obra de Conxita Font Badia. La vaca Xula fou batejada el 26 de juliol del 1992.

Trobada i cercavila

La festa comença el dissabte a la tarda amb una trobada i cercavila que cada any congrega diversos personatges gegants de la comarca i de més enllà. Els gegants i gegantes acudeixen a la cita convidats per la colla local, la Colla Gegantera de Vacarisses i Grallers de Vacarisses, que celebren aquesta trobada des de l'any 1990.

A la nit, a toc de les 12, comença l'acte central de la celebració, la Baixada de la Vaca des del Castell fins al poble. El Castell és un edifici mil·lenari, que ja apareix citat en documents de l'any 1021 com a propietat del comte de Besalú. La Baixada de la Vaca és una cercavila protagonitzada per La Vaca "Xula", una peça del bestiari festiu local creada l'any 1992 i que representa al poble de Vacarisses. 

En el seu recorregut, la vaca va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses, que representen a dos il·lustres antics habitants del Castell: Manel Amat, virrei del Perú, i la seva esposa Francesca. També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí en la fosca nit.

La Vetlla de la Vaca i Aplec de la Vaca

Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca, un dinar popular en forma d'àpat multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit.

Preparació de la Vetlla de la Vaca que culmina a l'Aplec de la Vaca del dia següent.

Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, que simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen. Els balls són a càrrec de l'Esbart dansaire de Vacarisses.

Els actes de la seqüència ritual es complementen amb ballades de sardanes, espectacles d'animació infantil, fires d'artesans, exposicions i el festival VIMVA, que cada any porta al poble les darreres tendències musicals.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

Fonts: 

http://www.vacarisses.cat/viu-vacarisses/cultura-i-festes.htm

http://www.festes.org/articles.php?id=854

https://www.bestiari.cat/figura/la-vaca-xula-de-vacarisses/

Les bruixes del Castell del Burriac, Cabrera | Mitologia Catalana

Les bruixes de Burriac, segons interpretació de Marià Ribas i Bertran. Dibuix extret del llibre Tradicions populars i costums mataronins. Supersticions i bruixeria. L'Aixernador eds. Argentona 1991. 

Aquesta llegenda situada al Castell del Mont Burriac, a Cabrera de Mar, al Maresme, Catalunya, fou publicada en forma de conte en un petit opuscle destinat als infants de principis del segle XX: Les bruixes de Burriach. Conte popular. Col. «Contes infantils», núm. 4. Impremta Ràfols (Barcelona, sense data). Devem el seu coneixement a l'amabilitat del qui fou bon amic nostre, el Sr. Marià Ribas i Bertran. 

Els investigadors Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre  Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar, ens expliquen la llegenda:

...«s'alçava majestuós dalt de la muntanya, que molts pescadors de la costa de llevant coneixen per 'Sant Mateu', i que està situada al bell mig del triangle que formen Mataró, Argentona i Vilassar de Dalt, i que té una forma semblant a la d'un mató de deu cèntims» (...) 

«Poca cosa resta del castell. Quatre parets que es van engrunant de mica en mica i part de la torre d'homenatge; mes amb totes prou perquè a l'esguardar-lo hom se sent posseït d'un sentiment d'amor i respecte per aquelles runes. Burriach, que és un gegant en la història, que en els temps de fades i cavallers, de trovadors i comtesses era l'orgull de tota aquella contrada, avui sols és niu de llangardaixos, serps i esparvers i els senyors d'aquells indrets pot dir-se que no són altres que els carboners que a destralades van netejant els boscos de la rodalia i que cap al tard, quan tot s'enfosqueix, són a voltes l'espant d'algun excursionista tocatardà que al trobar-los pel camí. 113 despentinats, amb mànega de camisa i amb la cara tan negra com el carbó que remenen, es creuen haver-se-les amb el propi diable» 

(...) «Ara lo que tal volta no sabeu és que hi hagué un temps en el qual les bruixes d'aquelles rodalies es servien de les runes d'aquell antic castell per a celebrar-hi llurs fantàstics conciàbuls, la majoria dels quals acabaven en un sens si de malvestats que portaven l'esglai a cent llegües a la rodona».

A partir d'aquí comença pròpiament el relat. Sembla ser que tots els dissabtes, en arribar el tombant de la tarda, tan aviat com el sol s'enfonsava darrera les muntanyes, qui estava atent albirava com d'un casalot dels afores del poble, del forat d'una xemeneia, d'un tros de finestra mig amagat o de les finestres d'algunes golfes, sorgia el despentinat cap d'una vella, amb els ulls ensorrats, la cara arrugada, el coll sec, escanyolit, i la boca sense dents. 

Darrera el cap seguia un cos estrafet que immediatament s'enfilava pels aires, cavalcant a voltes una escombra, un esteranyinador o una pota seca de cabra negra. No cal dir que es dirigia tot seguit cap a Burriac a una gran velocitat. La bona gent de la contrada sabien molt bé de la dolenteria d'aquelles bruixes. Per això, tots els dissabtes, en pondre's el sol, prenien els rosaris i resaven fins com a mínim la mitja nit; en altres ocasions no paraven amb els parenostres i les avemaries fins que l'astre rei tornava a llençar llum i calor damunt la terra. 

 A la vegada, els campaners de les esglésies properes passaven hores i més hores fent brandar ja la campana petita ja la grossa, car sempre s'ha dit que no hi ha res com el soroll de les campanes per allunyar les bruixes. Malgrat totes aquestes precaucions, no hi havia cap dissabte en què les bruixes no en fessin alguna de les seves. Moltes vegades congriaven al seu entorn les tempestes que tot l'any volten i giravolten pel mar i per la terra. 

Transformades en corbs, es posaven davant dels núvols, comandant-los fins al lloc que prèviament s'havien assenyalat; llavors, enmig d'un espetec de trons i llamps que tot ho feia trontollar, començava a caure una bona munió de pedra, aigua i llamps, tot alhora. Els camps quedaven arrasats, les vinyes mortes, les llocades perdudes i els arbres esqueixats. Més d'un cop, per la mateixa força del llamp, es mig partia una masia, matant els porcs, l'euga de l'estable o fins i tot l'infant que plàcidament dormia en el seu bressol, prop del llit de l'àvia. 

En d'altres ocasions, les bruixes prenien la forma innocent de les gavines. Volant per damunt de l'aigua del mar, feien aixecar les onades a grans alçades, fins que amb una immensa força les llençaven damunt la platja. Aleshores, ai del pescador que es trobava a mar o de la dona que sojornava en la barraca ran de l'aigua esperant la tomada del marit! També era habitual que es transformessin en guineus: envaïen les corts i degollaven les ovelles, feien fugir els conills i es menjaven tan de pressa com podien totes aquelles gallines que trobaven.

Eren tan i tan malvades que fins i tot el mateix dimoni sentí enuig i volgué parar-los els peus. Però no hi hagué manera: les bruixes eren encara més dolentes que el diable que les havia creat. I com que en el món del mal el més dolent és el més fort, en Banyeta hagué de fugir amb la cua entre cames. Tantes i tan grans eren les malifetes d'aquelles bruixes, que en els pobles que envoltaven el castell de Burriac no es parlava d'altra cosa. I, com acostuma a passar, n'hi havien que negaven fins i tot la seva existència. 

Tan contraposades es trobaven les opinions que s'arribaren a fer apostes sobre això. Un jove dels que més negava l'existència de les fetilleres, però que alhora era dels més decidits, es comprometé a pujar un dissabte a la nit fins al castell de Burriac per tal de veure i poder després explicar el que allí succeïa. I així ho va fer. Un dissabte, després d'haver dinat, l'esmentat jove va fer via fins al castell. Quan el sol anava cap a la seva posta, arribava a la paret de tanca de l'antiga fortalesa. Immediatament s'amagà darrera un gatosar, trontollant-li el cor i suant d'angúnia. 

A mida que s'anava fent fosc els nervis s'apoderaven cada vegada més i més d'ell, sobretot quan s'adonà que s'apropaven les bruixes, les quals, damunt l'estranya cavalcadura, voltaven i giravoltaven unes prop de les altres, com un vol de coloms, a l'entorn de la torre de l'homenatge del castell. Com més fosc era més ran de terra volaven les bruixes, fins que en un moment donat feren un gran xiscle. Llavors, posant totes elles el peu a terra, s'agafaren de les mans com si anessin a ballar una sardana; en realitat el que feren fou començar a giravoltar, tan de pressa que gairebé es feien invisibles. 

 Finalment s'aturaren, i traient una gran caldera feren foc sota d'ella. En ser la foguera ben encesa tomaren a agafar-se de les mans i a giravoltar. A cada moment que s'aturaven sortia de la rotllana una de les bruixes que, apropant-se a la caldera, llençava a dins quelcom que es treia de la pitrera, alhora que murmurava un conjur. Herbes, ungüents, ossos de mort, cames seques de criatures sense batejar, llangardaixos i gripaus vius, banyes de boc, tot plegat anava a raure dins de la perola, on bullia fent una ferum de sofre que asfixiava. Tot plegat, sumat a les flames blaves i vermelles que sorgien d'aquella «escudella», tenien més que esporuguit el jove tafaner que tot ho guaitava. 

 Quan la foguera semblava que s'apaivagava, les bruixes tornaren a fer embranzida, giravoltant follament una bona estona. De cop i volta es pararen en sec, fent un xiscle que semblava un llarg udol. Immediatament s'untaren amb el suc llardós de la caldera, i dient «Altafulla!» es convertiren en corbs, que fugiren volant vers el mar que es veia lluir entre la claror de les estrelles d'aquella nit. Una vegada s'havien allunyat totes les bruixes, el jove -esfereït però malgrat tot encara serè- sortí del seu amagatall. Com volent provar sort, s'untà també amb el suc de la caldera. 

Tement que si deia la mateixa paraula que les bruixes aniria a raure amb elles i se n'adonarien de la seva presència, digué «Baixafulla!», quedant al moment convertit en ase'. Tan bon punt hagué mudat la pell de persona per la d'ase, començà a sentir una frisança tan gran a les cames que, sense gairebé ni adonar-se'n, es posà a córrer. Quan més corria, més ganes tenia de fer-ho. Així, corrent, recorregué boscos i torrenteres, muntanyes i planes, sempre fent mal per allà on passava, sentint malediccions i juraments a dojo, aquí caient i esgarrintxant-se, allà suant i esbufegant, però sempre amb la mateixa frisança i amb la mateixa dèria: córrer i només córrer. 

Ell prou que volia cridar i demanar auxili, però de la seva boca només sortien uns brams capaços d'espaordir els homes més temperats: no semblava sinó que bramessin cent ases alhora. Després de molt de temps, impossible de calcular, veié allà al lluny de l'horitzó que començava a apuntar el nou dia. Aviat comprengué que s'apropava una altra vegada a Burriac. Quan hi arribà, trobà les bruixes allà reunides una altra vegada. Imagineu-vos les rialles i les mofes de les fetilleres en veure l'ase!. Ràpidament les seves astutes ments s'adonaren del que havia passat en realitat; capturant-lo, li posaren un ronsal i el lligaren a una anella que hi havia clavada en una de les parets del castell. Agafant cadascuna d'elles una vara, ja de bruc, ja d'arboç, l'apallissaren sense parar i sense fer cas dels brams de dolor i de les llàgrimes que llençava. Tantes i tantes garrotades li donaren que acabaren deixant-lo esmorteït, llevant-li la pell. 

Per sota li anava sortint la de persona, però ja podeu imaginar com: plena de blaus i sangtraïts, amb ferides i esgarrinxades de tota mena. Quan el jove tafaner tornà en si, el sol ja planava per tot arreu. Les bruixes, és clar, havien desaparegut del tot. Poc a poc, amb penes i treballs, el xicot aconseguí d'aixecar-se i iniciar el camí de tornada cap al poble, tot fent la promesa que mai més no seria curiós en tot el temps que li restava de vida. 

Imatge panoràmica del Castell de Burriac de Cabrera, al Maresme, Catalunya.

__

Hi ha una segona variant de la història de les bruixes de Burriac que és molt similar a la primera, fins al punt que no seria inversemblant que es tractés d'una adaptació. Fou publicada per Josep de Cabanyes en el Bloc Mataroní de l'any 1926''. Les novetats que ens aporta són escasses: potser la més rellevant és la d'especificar-nos que el jove tafaner, protagonista d'aquesta contalla, era originari del poble de Cabrera.

És lògic que una història tan popular com aquesta necessàriament s'havia de veure reflectida en altres publicacions. Així ho fa en Joaquim M. de Nadal Ferrer en un treball de memòries, on ens descriu el poble de Caldetes, la seva gent i el seu costumari a començaments del segle XX quan l'autor, com era el cas d'altres famílies barcelonines benestants, estiuejava en aquesta bella població del Maresme.

Imatge detall de la fortalesa del Burriac de Cabrera.

En certa ocasió, d'infant, va fer estada a Argentona; i és clar, la pujada al castell de Burriac era obligada. Ell mateix ens ho explica: 

«Burriach era la excursión cumbre que podían realizar los forasteres en Argentona. Excursión deportiva y romàntica, todo a un tiempo, porque los amores del seflor feudal y de la pastora -cabrera: de aquí el nombre de Cabrera con que el pueblo en donde radica el castillo es conocido- aun se cuentan y repiten y encandilan los ojos de las muchachitas que no han profesado aún lo que un amigo mío llamaba el "topolinismo totalitario", y tienen ilusiones, esperanzas y sueftos. Excursión temerosa, según los días y según las horas, porque Burriach es tierra de brujas, y en el recuerdo o en la fantasia de las gentes estan aún muy grabadas las historias de sus diabluras y de sus fechorías y de sus maleficios» (...) 

«Claro està que, cuando la companía es numerosa y joven y alegre, por màs senas, y brilla el sol en el cielo, los ànimos rechazan fàcilmente todas las leyendas, y aun las historias mismas de brujas saben a supercherías; però nadie, sin embargo, tenia interès en esperar el anochecer en aquellas alturas y menos aún en las noches de sàbado, que tiene fama de ser el 'dia de moda' para las brujas y para los brujos. No conviene desafiar lo sobrenatural, tanto màs cuanto és cosa conocida que quienes lo han hecho, lo han pasado mal, y el suceso de su desgracia se repite de padres a hijos y se cuenta entre chisporroteos de llamas, junto al hogar de las grandes cocinas acogedoras, en las frías noches invernales. 

Y si alguien no quiere creerlo, ahí està el caso del valiente muchacho de Cabrera, incrédulo como puede serio el que màs; ese ignorado «alguien» que el afio de... la "Nana" pasó la noche en aquellas alturas con objeto de comprobar personalmente lo que hubiera de cierto, o de cuento, en las referencias de labriegos ingenuos, y en las charlatanerías de mujeres parlanchinas, y en los escritos enrevesados de pergaminos amarillentos y comidos por ratones». 

De fet, la seva explicació tampoc no és gaire diferent de les anteriors, trobant-se només alguna variació de detall. De tota manera, sí que creiem interessant tenir-la en compte, ja que pel que sembla ell la recollí de viva veu durant la seva estada a Argentona.  

Font: 

Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

.

El torrent de les encantades de la nit de Sant Joan, a Viladrau | Mitologia Catalana

Us presentem una bonica llegenda del Montseny, recollida pel geògraf i mitòleg Martí Boada al seu llibre Llegendes del Montseny:

Prop de Viladrau, al cantó de les aigües vessants de Sant Segimon, hi travessa una torrentera on moltes vegades hi baixen a abeurar els ramats que pasturen en aquest bell indret. Diuen que moltes vegades, en les fredes nits d’hivern quan els cims de l’alt Montseny estan coberts de neu i les aigües del torrent són fortes i ràpides, surten dels afraus i gorgs, les encantades i ballen i canten per la superfície. Ningú les entén, barrejats llurs ecos amb els xiulets del vent i el bramul de els famolenques feres que baixen al pla a capturar les seves preses. 

Quan ve l’estiu i amb ell la nit de Sant Joan, llavors ja canvia la cosa i surten les encantades en aquesta nit, a cantar belles cançons com ningú les ha sentit mai. Afortunat el mortal que aquell dia pot veure-les, es pot dir que ja ha fet la seva fortuna. Això va succeir a tres xicots, fills de Can Bosc l’un; de la Sala, l’altre; i de Can Gat, el tercer; tots tres del poble de Viladrau. 

Plens de coratge, malgrat la por i de les prediccions que els veïns i parents els hi feien per la seva temeritat, emprengueren el camí de la torrentera, era la bella nit de Sant Joan i al punt de les dotze hores i estant-se allà ben amagats, veieren sortir del fons d’una balma a les Encantades que anaven estenent roba pels marges del torrent. Tot d’una ells sortiren i prengueren a corre cuita una peça de la roba estesa. 

Les Encantades al veure’s descobertes desaparegueren com per art de màgia. Era un tovalló que així que l’agafaren anà allargant-se, allargant-se sense parar. Per fi quan ja no s’estirà més, els tres nois se’l partiren i tan bon punt ho fou, va quedar cada tros convertit en peces d’or, i esdevingueren rics com ningú altre. 

Però els hi entrà l’ambició, i volgueren fer-se rics; i així, decidiren cadascú per la seva banda, sense dir res als seus companys, de tornar, l’any següent, al mateix indret. Quan fou mitja nit aparegueren les Encantades, i els tres minyons, tots d’una i sobtadament es tiraren damunt d’un tovalló de la roba que tenien aquelles estesa, al mateix temps que desaparegueren roba i Encantades. I els tres xicots estira que estira del tovalló, aquest en lloc d’allargar-se es féu a trossos; caient d’ell, en lloc de monedes com l’any abans, moltes pedres.

Font:  Llegendes del Montseny, Martí Boada. 

Torrent de Sant Segimont, prop de la població de Viladrau, al Montseny.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com